SANTA MARIA DE BUNYOLA (LA MARE DE DÉU DE LA NEU)

 

SANTA MARIA DE BUNYOLA

(LA MARE DE DÉU DE LES NEUS)

LA MARE DE DÉU DE LES NEUS

La figura de la Mare de Déu de Bunyola, coneguda també amb el nom de Mare de Déu de la Neu, és una estàtua d’un metre i mig d’altura, de marbre blanc, de Carrara, segons uns, i d’alabastre, segons d’altres.

Aguanta el Fill en el braç esquerre i amb la mà dreta li mostra una magrana, símbol de fecunditat. El Nin li posa la mà a un pit i amb dos dits de l’esquerra li pren un granet d’aquell fruit.

Vesteix mantell que li cobreix cap i espatlles, amb una cenefa daurada, plena de dibuixos desgastats amb el temps.

Naturalitat en els plecs, i afabilitat en el rostre són les notes més característiques d’aquesta imatge que té posat de reina i rostre de mare.

Descansa damunt una peanya del mateix material, independent de la figura, que ostenta uns relleus escultòrics de tema marià. A la part davantera, tres misteris: Naixement del Bon Jesús, i, al seus costats, l’Anunciació i la Presentació. A la banda posterior, dos símbols d’altres tants evangelistes: el bou i l’àguila qui representen a Sant Lluc i Sant Joan, respectivament.

HISTÒRIA DE LA MARE DE DÉU DE BUNYOLA

El primer document que parla de la constitució oficial de l’Església de Mallorca és una bul·la del Papa Innocenci IV datada a Lyón el 14 d’abril de 1248, en la qual són posades baix la protecció de la Santa Seu a més d’uns monestirs, quatre parròquies de la ciutat i tenta una de la ruralia, d’aquestes setze dedicades a la Mare de Déu, una de les quals apareix amb el nom de Santa Maria de Bunyola. Aquesta bul·la conté l’existència de l’església de Mallorca als denou anys de la reconquesta, que havia renascut en temps i amb l’empenta del rei Jaume i principals comtes i cavallers que havien conquistat dels sarraïns un “regne dins la mar”.

Del mateix segle XIII es conserven altres dos testimonis de la nostra parròquia i es troben a les actes d’eleccció de síndics de la ciutat i part forana “per fer sagrament i homenatge a Alfons III d’Aragó com a rei de Mallorca”. El dia 1 de desembre de 1285 es reuneix la Universitat (avui diriem l’ajuntament) de la parròquia de Santa Maria de Bunyola i a dins la mateixa església elegeix 10 representants per anar a la ciutat a prestar el dit jurament de fidelitat.

I cosa curiosa, la Universitat de la veïna parròquia de Valldemosa es reuní per elegir els seus representants pel mateix jurament el 3 de desembre següent a la parròquia de Santa Maria de Bunyola.

Al segle XIV desapareix de la parròquia de Bunyola, la titular Santa Maria per cedir el lloc a l’apòstol Sant Mateu. Cosa semblant ha succeït en uns pocs casos d’entre les primeres parròquies de Mallorca. On dedicaren a la Mare de Déu apareix ja d’antic un sant o una santa que en llocs determinats arribar a substituir el primitiu titular o a convertir-se en patró del lloc. A Bunyola, però, a pesar del canvi de titular, la imatge de santa Maria tenia la presidència de l’altar major i comptava amb la fe dels seus fills i filles.

Les notes que segueixen fan referència al temple anterior a l’actual que era en principi senzill i de poques capelles i que a través dels segles per manament dels bisbes fou engrandit, com es desprèn mitjançant les Visites Pastorals.

“Elisabet Amar, muller de Jacme Amar de Bunyola en son testament en poder de Jaume Carbonell, notari sots 12 de desembre de 1495 vol que de sos bens se fasse una image de nostra Señora de Buñola un mantell de vellut, per lo qual fa marmessors los jurats de Buñola”. Aquesta imatge probablement es feu i és l’actual de marbre blanc en què la Verge ens mostra l’Infant Jesús i una magrana, que segons els entesos en les coses d’art és obra de finals del segle XV o principis del següent. Això, però, originà la pèrdua de la imatge antiga, que com moltes del segle XIII de Mallorca han desaperegut.

Les Visites Pastorals més antigues a Mallorca són les del bisbe Arnedo o dels visitadors enviats per ell. La segona visita que és verificà a Bunyola en temps d’aquest prelat es la del visitador Foncilles el 15 de gener de 1565. En les seves actes diu que visità l’altar major i el trobà bé, i entre els altres altars visitats hi apareix el de Sant Mateu. Per les notícies que ens donaràn visites pastorals posteriors tindrem ocasió de comprovar que el lloc principal del presbiteri amb el seu retaule major l’ocupava Santa Maria de Bunyola, i que Sant Mateu també amb el seu retaule i altar estava a un costat del mateix presbiteri.

Els primers segles següents a la reconquesta la devoció mariana s’expressà principalment amb el “set goigs”, anteriors al gran expandiment del rosari. A Bunyola el fervor marià es demostrava amb ofrenes als “set goigs” de manera que en la mencionada visita es manà: “que del bassinet dels set goigs s’hagui de celebrar tots els dissabtes una missa “De Virgine Maria” cantada si és possible i si no missa baixa”.

En un altre visita de Mn. Foncilles del 9 de setembre de 1568 diu “que sigui reparada una de les llànties que hi ha a l’altar major”; no especifica, però, el número de les existents. En una altre visita efectuada gairebé tres quarts de segles després es diu que les llànties eren dues, una estava encesa ininterrompudament i anava a càrrec dels jurats, l’altre s’encenia els diumenges i festes i tenia una deixa anual de quatre quartans d’oli.

El bisbe Joan Vich i Manrique visità també diverses vegades ja personalment ja per medi de visitadors les parròquies de la diòcesi. A una visita verificada a Bunyola el 27 de gener de 1581, pel seu visitador el teòleg Antoni Martorell es manà: “Altar Major item ates figura de la Mare de Déu gran de marbre que stà al retaule del altar major stà perillosa de caure per tenir tant de pes ordena y mana se pose un peu o pilastre dins dos mesos” . El titular principal que en visites anteriors veiem que era distint de Sant Mateu, ara ja apareix clarament i per les característiques que es donen s’hi veu la mateixa imatge de la Verge que hi ha actualment.

Per altres detalls que ens dóna Mn. Jeroni Agustí el 15 d’octubre de 1599, visitador del bisbe Vich i Manrique podem saber que el retaule major a cada part i tenia una columna amb un àngel damunt, una i altra unides per una petita tarima on hi havia quatre ciris.

A l’inventari de les coses de l’església redactat pels jurats Pere Joan Creus, Jeroni Socies i Mateu Huguet en 1586 per presentar a una visita pastoral hi consta:

“En la figura de la Mare de Déu se s’on trobades les coses seguents: 

Primo, una corona la qual té en son cap dita Ntra. Sra. la qual es de argent sobredaurada. Item altre corona petita també d'argent la qual està en lo cap del Jesuset també sobredaurada. Item una penitencia de coral vermell de 6 grans, los grans son del tenor de pesolins. Un mantell de la figura de la Mare de Déu, que son dos peces de vellut blau en dos flors a cada una de les perles menudes”. És parla també d’altres mantells. Recordem que Elisabet Amar, al segle XV, vol que amb la imatge de Santa Maria de Bunyola es faci també un mantell de vellut.

“Un palis ab figura de Ntra. Sra. de domàs blanc”

Entre les festes marianes de Mallorca se destaca la de l’Assumpta, titular de la Catedral de la diòcesi, de les parròquies primitives de Mallorca que tenen la seva història editada. Probablement la festa dels primers segles de Santa Maria de Bunyola es celebraria el 15 d’agost. A un llibre de l’obreria de l’Assumpció de la parròquia que comença l’any 1691 i acaba l’any 1796, s’hi conta la seva festa amb tot detall i era ben solemne, hi havia acaptes (demanar i aplegar almoina) fetes pels fadrins i fadrines, balls a la plaça, cossiers, pólvora, completes, ofici amb sermó i processó. És a través dels segles quan es fan temples nous i l’Església multiplica les seves festes dedicades a la Verge, quan es canvia la data de l’alegra festa anyal.

A la segona meitat del segle XVIII el poble estava afanyat en aixecar les parets del nou temple, l’actual; aposta a les visites pastorals no es mencionen els retaules sinó principalment els ornaments litúrgics de la sagristia. Per la visita del bisbe Garrido de la Vega, del 27 d’abril de 1766, entre altres, sabem que la Mare de Déu tenia vuit túniques de colors diversos, de manera que fins el segle XVIII anava vestida, com la majoria d’imatges venerades que coneixem a través dels gravats.

A altres inventaris del segle XVIII ( el més antic el de la visita el bisbe Pere d’Alagon, de 31 d’octubre de 1686) es parla de la “corona de plata que porta Nostra Senyora del altar major”. Aquestes paraules ens certifiquen la permanència, durant la mencionada centuria, de la Verge a l’altar major i que a ella es refereixen aquells objectes assenyalats més amunt, destinats a la Mare de Déu se'ns particulitzar cap capella determinada.

El bisbe D. Diego de Escolano practicant la visita pastoral a la parròquia el 3 de novembre de 1657, concedí 40 dies d’Indulgència als qui els diumenges o el dia de St. Mateu resassin davant l’altar major. A través de les visites del segle XVIII s’hi anotà una reliquia de la Verge i dels altres titulars de les capelles i es recorda un benefici fundat a l’altar major pel senyor Pere Pasqual de Montuiri el 5 de febrer de 1693. El 6 de maig de 1782 el rector Simó Marroig, el qui començar l’actual església, dirigia al bisbe un ofici per sol·licitar pròrroga que ja havia aconseguit en altre ocasió, després d’haver-se complit els sis anys que segons privilegi de la Santa Seu, es podia celebrar missa de la Mare de Déu els diumenges. Aquesta missa dels diumenges a la Verge es celebraria ja el segle anterior en que en vist que el bisbe de Escolano concedí indulgències als qui en aquest dia ressasin davant l’altar major.

Al presbiteri de l’actual església, aixecada el segle XVIII, s’hi tornà col·locar la imatge de Santa Maria. Al passat segle el rector Miquel Adrover, natural de Felanitx, es didicà a completar i perfeccionar el temple. A un ofici que dirigia al bisbe l’1 de març de 1859 diu que aquel mes començaràn les obres de la nova capella del Roser, de la qual encar es pagaven rebuts l’any 1862. Degué esser això, sols una renovació de l’antiga perquè nou anys més tard, el 8 de febrer de 1868, enviava el pla de la nova capella el Roser al Bisbe demanat l’oportuna autorització per dur-la a terme. En una d’aquestes dues ocasions el Rector llevà la imatge de Santa Maria del retaule del presbiteri, com recordava amb sentiment encara fa pocs lustres la gent vella del poble, per col·locar al pas per entrar a la capella del Roser, a la dreta, on tots encara li recorden. La data exacta del canvi no és troba consignada enlloc. Tampoc l’especifica el rector Francesc Rullan en un inventari de la parròquia del 29 d’agost de 1899 en que diu: “En el retablo del altar mayor y en su definición hace ya más de treinta años que había la figura que hoy tenemos bajo el título de Nuestra Señora de las Nieves”.

La primera vegada que coneixem aquest títol, escaient a la bella imatge de color blanc, és de l’any 1879, en què existia la seva obreria; la seva festa, celebrada a principi d’agost, s’ha anat conservant a través dels anys. Els anys vint en què floreixen les Congregacions Marianes, la de Bunyola li tenia especial devoció. L’any 1921 publicà unes estampes amb un Himne.

Però sortosament després de permanèixer un centenar d’anys a un lloc secundari del temple, el 8 d’agost de 1960, la imatge de Santa Maria de Bunyola fou retornada al seu antic trono del altar major, que és el lloc que li correspon.